Torno a la meva llengua materna, l'objectiu hauria set arribar a 40 relats i reflexions personals, però l'estat actual del meu entorn i la meva gent, m'obliga a escriure en la meva llengua i estimar-la que de debò ho necessita.
A casa hi ha una sensació que ja no ens empassem el què ens donen i que volem dirigir les nostres vides i sobretot dirigir el nostre futur. Quan algú vol marxar, no li pots dir no, simplement tornaràs? Qui ho sap el viatge de la vida et porta a situacions continues d'aprenentatge, però sense la llibertat de fer-ho no es pot divisar i diferenciar el que en cada instant ens és més convenient.
Avui, per la meva forma de veure la situació actual, caldria fer de tot allò que ens està generant malestar col.lectiu intentar refer-ho de forma dialogant, però com que no s'està duent a terme, el feble s'allunya i deixa que l'altre actuí independentment de tot allò que en una situació normal de respecte mutu seria gratament considerat.
No és moment per somicar que no funciona, és moment per doblar les mànigues tot arremangant-les i posar-se a treballar de valent, perquè si ens veuen somicant no ens escoltaran però quan un català es posa a treballar, es fa sentir.
Només demanar que si hi ha quelcom que ens pugui ajudar que ho faci, que si hi ha algú que sent que tot això ho ha provocat per la seva manca de poder real, sigui el que s'ha de ser i ens porti a un acord per dir-nos adéu, perquè avui per avui, les posicions són més lluny que un país, són a les antípodes les dues posicions, necessitant més que mai coherència vers tanta submissió viscuda durant tants anys.
D'altre banda, als qui avui s'omplen la boca plena de les paraules del poble, dir que cal ser molt humils per veure que temps endarrere van tenir la oportunitat de fer-ho però no va estar així, avui no cal criticar si no és per millorar, i jo vull que tots millorem, en tots els aspectes, sempre aplicant autocrítica, si no el tot poderós de saviesa no cal, ara més que mai cal reconèixer errors passats que no han de succeir conscientment.
Potser llavors, tampoc no en vam ser conscients o bé era que el poder ens va dur a l'immobilisme. Cal portar-ho a la consciència social del nostre poble, però ha de ser lluny dels qui dirigeixen per on caure en aquest immobilisme que no vol ser una crítica per enfonsar si no per fer sortir una veritat a la llum, la política feta al nostre país ha tingut carències d'iniciativa pròpia i sobretot d'autonomia.
Per bé he de dir que amb certs pensaments que ens ignoren és difícil però ens hem de fer escoltar amb arguments que no puguin rebatre sense el diàleg, ara i sempre dialogar és la millor arma, per acabar conflictes, tant si és ruptura com si és per millora, però en tot cas qui ho decideix és el poble, no els polítics i qui ens ha portat fins aquí ha estat el poble Català, res més.
Tots junts, senyors i senyores, junts.
Tots junts, senyors i senyores, junts.